COM ESTAN RELACIONATS ELS MÚLTIPLES CONSTRENYIMENTS QUE AFECTEN EL RENDIMENT ESPORTIU?

Sabem que el rendiment esportiu és un fenomen complex i depèn d’una gran quantitat de constrenyiments, però entenem com es relacionen i interactuen entre si? Sobre quins és més eficaç començar a intervenir? Podem prevenir lesions si canviem els valors de l’equip? Tal com suggereix l’article “On the relatedness and nestedness of constraints”, publicat aquest mes de febrer a la revista Sports Medicine per Balagué et al., la perspectiva dels sistemes dinàmics complexos ens pot ajudar a respondre aquestes qüestions, entre altres.

Des de la perspectiva dels sistemes dinàmics complexos, les accions esportives s’entenen com el resultat de la interacció entre l’esportista i el seu entorn. Si els constrenyiments personals (motivació, fatiga, habilitat, etc.) i/o l’entorn (oponents, comportament del públic, estat del terreny de joc, instruccions de l’entrenador, etc.) canvien, les possibilitats d’acció també canvien. Durant la competició, aquestes possibilitats d’acció sorgeixen i es dissolen d’una manera molt ràpida. Alguns futbolistes extremament ràpids, hàbils i motivats com Leo Messi són capaços de percebre possibilitats d’acció en entorns ràpidament canviants que poden passar inadvertides per a altres jugadors. De fet, la mateixa informació objectiva de l’entorn pren un significat diferent per a cada jugador.

La major part de les accions altament impredictibles, com ara fer un túnel passant la pilota entre les cames d’un defensor, sorgeixen de manera espontània, és a dir, no programada. Com assenyala Balagué, “l’objectiu de Messi no és fer un túnel, sinó superar el defensor per apropar-se a la porteria contrària”. El caràcter emergent d’aquest tipus d’accions fa que siguin impossibles de programar per endavant, cosa que té una rellevància especial en la manera de concebre l’entrenament i en el tipus d’instruccions que l’entrenador dóna als seus jugadors.

Quin és el paper de les instruccions en el rendiment dels jugadors i jugadores?

Les instruccions dels entrenadors durant un partit o un entrenament també són informacions de l’entorn i, com a tals, no provoquen els mateixos efectes en tots els esportistes. A més, el text adverteix que en algunes ocasions fins i tot poden arribar a ser contraproduents. Per exemple, què passa quan aquestes instruccions competeixen amb les possibilitats d’acció immediates que sorgeixen durant el joc per la interacció amb els oponents? Deixarem d’enviar una pilota llarga a un jugador desmarcat perquè l’entrenador prescriu passades curtes? El dubte pot retardar la reacció de passada i permetre’n una possible intercepció.

Les instruccions haurien d’ajustar-se a les característiques i necessitats del/s receptor/s. A més, haurien de tenir en compte l’escala temporal de l’acció que es vol manipular amb la instrucció. En processos intencionals, és a dir, els que es produeixen a escales temporals prou llargues per ser controlades voluntàriament (com la manera de llançar un penal), la instrucció pot tenir sentit (si s’aconsegueix modificar la intenció), però no en els processos en què la pressió temporal no permet aquest control voluntari (com l’exemple anterior del driblatge de Leo Messi).

La importància de la vinculació del jugador amb la tasca

L’article proposa una comprensió diferent dels constrenyiments que afecten la tasca i de la mateixa noció de tasca, amb repercussions tant teòriques com pràctiques. Com diuen els autors, “la tasca és una propietat sistèmica que no pot produir-se sense un objectiu; és a dir, el reglament s’ha de respectar voluntàriament i l’esportista ha de percebre les accions de l’oponent perquè funcionin com a constrenyiments informacionals”. Sense aquesta implicació activa de l’esportista no hi ha tasca, no hi ha constrenyiment, i tampoc es poden obtenir els resultats esperats. Això ho coneixen molt bé els professionals que, a l’entrenament o a la competició, han fet propostes que els seus esportistes no han interioritzat o prioritzat, per la qual cosa se n’ha obtingut un resultat inferior a l’esperable. A la pràctica, aquesta nova comprensió del concepte de tasca reforça el paper de l’esportista al procés d’entrenament i competició, alhora que proposa una funció de l’entrenador menys prescriptiva i més coadaptativa.

Quins constrenyiments són més rellevants per al rendiment?

Com suggereixen Balagué i col·laboradors, els constrenyiments personals i ambientals que condicionen el rendiment evolucionen a diferents escales temporals. Això vol dir que alguns canvien més lentament (p. ex., els valors personals, el somatotip o el cronotip) respecte a d’altres que ho fan de manera més ràpida (p. ex., l’estat d’ànim, la càrrega interna o la força muscular). Aquests constrenyiments, independentment del seu origen (fisiològic, psicològic, biomecànic, etc.), es relacionen entre si per mitjà d’aquestes escales temporals. Els que evolucionen més lentament influeixen de manera “constant” sobre els que evolucionen més ràpidament i, des d’aquest punt de vista, són més rellevants per al rendiment. Per exemple, si incidim sobre un valor de l’esportista, és a dir, a què li dóna valor (p. ex., a l’èxit esportiu), que pot mantenir-se durant dècades, ho fem de manera correlacionada sobre altres constrenyiments com la motivació, els objectius, les estratègies, l’atenció i la percepció de possibilitats d’acció. Al mateix temps, els constrenyiments que evolucionen més ràpidament que els valors i influeixen en el rendiment donen suport als que evolucionen més lentament, i hi interaccionen mitjançant una causalitat circular. Dit d’una altra manera: si intervenim sobre la percepció de possibilitats d’acció, també ho fem sobre els objectius, la motivació i els valors.

Per entendre millor aquest concepte, Rafel Pol posa l’exemple següent: “si un jugador dóna més valor a l’èxit personal que al del seu equip, això influirà en les decisions que pren al camp i en les accions tècniques que desenvolupa, i tindrà conseqüències fisiològiques. Si valora l’èxit col·lectiu per sobre del personal, prioritzarà la seva intervenció en accions que potser no el beneficien directament; si, per contra, prioritza l’èxit immediat personal, declinarà la intervenció en les accions ‘altruistes’ a favor d’intervenir en accions que potenciïn la seva individualitat”. Per més instruccions que rebi un jugador en relació amb la necessitat d’ajudar els seus companys en defensa o per més exercicis tècnics que faci per practicar les ajudes, si els seus valors personals no canvien, serà molt difícil adquirir el comportament desitjat.

A més, cal tenir present que, amb les intervencions col·lectives (animar a pressionar en camp contrari, modificar el nombre de jugadors, les dimensions del terreny, etc.), es restringeixen també de manera correlacionada les accions individuals i les seves conseqüències fisiològiques, la qual cosa fa que sigui innecessari desenvolupar-les de manera descontextualitzada. Per tant, és essencial que l’entrenador entengui les interaccions entre els constrenyiments personals i de l’entorn que afecten el rendiment i en reconegui l’organització jeràrquica d’acord amb les seves escales temporals d’actuació. Això li permetrà intervenir amb més criteri i eficàcia.

Apunta’t al Certificat en Entrenament en Esports d’Equip

Adriana Roca Ferrandiz