Com organitzar l’entrenament en els esports d’equip. La proposta de Paco Seirul·lo

Seguint la proposta del professor Seirul·lo, les propostes pràctiques i la forma d’entendre l’entrenament en els esports d’equip ha de tenir una perspectiva pròpia i específica.^1-7.

Jugar i compartir una interpretació del joc amb els companys de l’equip en l’espai més proper (espai d’ajuda) i en l’espai més llunyà (espai de cooperació) no consisteix en dominar respostes predeterminades. No es tracta de disposar de conductes automatitzades que es disparen quan l’entorn de joc mostra unes característiques concretes. Consisteix més aviat en tenir estructures de conducta que permeten als jugadors adaptar-se/proposar respostes específiques a la situació i relacionar-se amb els seus companys adequadament per aconseguir l’objectiu comú perseguit. Aquesta interpretació del joc ha de ser descoberta pel jugador i mostrada per l’entrenador en cada sessió. Per fer-ho al llarg de cada sessió es tracta de proposar tasques/activitats successives que estiguin relacionades entre sí de manera que, ajustant les seves diferents capacitats, l’esportista pugui abstreure una estructura de suport cognitiu/motriu que li permeti comprendre com ha d’actuar en el joc. Aprendre no és repetir, és tenir una vivència en entorns canviants.

Un exemple. En l’espai d’ajuda mútua, no es tracta de dominar una conducta que ha de ser aplicada sempre de la mateixa manera. Consisteix més aviat en entendre si el meu company necessita ajuda o espai segons les condicions específiques de l’entorn i de què necessita ell o ella en aquest moment per expressar el seu millor rendiment. Les sessions d’entrenament han d’ajudar als jugadors a que vivenciïn de diverses formes aquestes situacions i permetre que els esportistes acabin proposant respostes personals després de comprendre el context de joc.

L’optimització del jugador té a veure aleshores amb comprometre de forma activa totes les seves estructures mentals, cognitives, coordinatives, condicionals, sòcio-afectives, emotiu-volitives, expressiu-creatives i bioenergètiques que suporten les actuacions individuals dels jugadors. Les situacions que dissenya l’entrenador han de proposar l’auto-reflexió i l’auto-coneixement per crear una visió personal de cada experiència de l’entrenament. Per això no es tracta d’escollir un mètode o un altre, o una classe d’exercicis o els contraris. Cal pensar en el jugador i dissenyar condicions en les tasques que li permetin auto-optimitzar-se. La pràctica ha d’entendre’s com una activitat global que permeti a l’esportista ser veritablement participant i no algú sotmès al compliment de les obligacions que proposa l’entrenador. Es tracta de proposar un entorn de pràctica on existeixi un intercanvi d’informació entre el/els jugador/es i el tècnic, però sobre tot una activitat motriu on la pròpia aportació dels jugadors i la seva interpretació del que succeeix sigui el més important.

En els esports d’equip no valen els mateixos principis que en les especialitats individuals. Els conceptes de nombre de repeticions, pauses, intensitat i volum no tenen el mateix valor. Amb la pilota als peus o a les mans, millorar un 1% o un 2% el VO2max o treballar un 5% per damunt del llindar anaeròbic no té la mateixa rellevància que en l’atletisme o el ciclisme. No ni hi ha un nombre ideal de repeticions en els exercicis, ni tampoc una durada de les tasques que sigui sempre la ideal. Depèn. Els jugadors s’optimitzen més o menys ràpid, amb més o menys execucions/repeticions segons el seu talent, la seva motivació, el seu interès en la pràctica, les seves experiències anteriors, l’estat que tinguin aquest dia o de la llibertat que proposi l’entrenador. L’èxit a la competició es troba molt més determinat per l’adequada interpretació de l’espai i del temps que per la millora de qualsevol indicador fisiològic. Es pot estar allunyat de la millor forma individual i, tanmateix, ser determinant per relacionar-nos efectivament/afectivament amb els companys. La idea és clara: en el futbol i els esports d’equip no s’entrena l’hormona fosfofructocinasa o les fibres tipus IIA. Es practica amb jugadors amb noms i cognoms i amb característiques personals molt diferents uns dels altres.

En els esports d’equip entrenar és ensenyar/intercanviar informació. Els entrenadors són éssers humans que formen altres éssers humans, ajudant-los a generar una energia que els permeti satisfer les necessitats de cada moment i cada situació i no solament els desigs del preparador. En el futbol i els esports d’equip cal ajudar a que els jugadors optimitzin la seva interpretació de l’entorn, seleccionin la millor alternativa possible d’actuació que poden proposar entre les que tenen, siguin capaços d’executar-la de forma variada i adaptada a les condicions del context i identifiquin com autoavaluar-se per optimitzar-se. I, a més a més, tota aquesta interpretació de l’espai ha d’anar en la línia que desitja l’entrenador per millorar tots els components de l’equip en una idea compartida.

Carlos Lago Peñas

Referències:

1. Seirul·lo Vargas, F. (2001). Entrevista de Metodologia y Planificaciíon. Training Fútbol.
2. Seirul·lo, F. (2009). Una línea de trabajo distinta. Revista de Entrenamiento Deportivo, 23(4): 13-18.
3.  Seirul·lo, F. (1998): Valores educativos del deporte en D. Blázquez (ed): La iniciación deportiva y el deporte escolar (2ª edición), pp. 61-75, Barcelona: INDE.
4. Seirul·lo, F. (1993b): Preparación física aplicada a los deportes de equipo, Colección CadernosTécnico-Pedagóxicos do INEF de Galicia, A Coruña: Centro Galego de Documentación e Edicións Deportivas.
5.  Seirul·lo, F. (2010). Estructura sociafectiva. Documento INEFC – Barcelona. Tomado de: http://www.motricidadhumana.com/estructura_socioafectiva_doc_seirul_lo_Outline_drn.pdf
6.  Seirul·lo Vargas, F. (1993). Preparación física aplicada a los deportes de equipo: balonmano. Cuadernos Técnico Pedagógicos de INEF de Galicia nº 7.
7. Durand, (M. (1988). El niño y el deporte. Barcelona: Paidós.