L’any 1968, Dick Fosbury va sorprendre al món amb una nova tècnica de salt d’alçada en els Jocs Olímpics de Mèxic. Fins llavors, el rècord del món el tenia el soviètic Valeri Brúmel, que saltava amb la tècnica del corró ventral, de front i salvant el llistó al capdamunt amb un moviment envolupant. Fosbury va trencar totes les convencions amb la seva carrera en corba i saltant d’esquena en direcció transversal, però va guanyar l’or i va establir un nou rècord olímpic. El públic, per primera i única vegada, no va ovacionar l’entrada del guanyador de la marató, que també s’estava produint en aquell moment, davant l’expectació que va causar aquesta innovació. Avui, tots els saltadors utilitzen la seva tècnica. S’ha discutit si la seva creativitat es va deure a la seva imaginació o a les seves limitacions, perquè aquestes, ja siguin intrínseques o imposades per la tasca, són una bona font de creativitat a causa de la necessitat d’adaptació al context, però la hipòtesi que s’imposa és que es va deure a un canvi fonamental en el propi context que va obrir en Fosbury noves possibilitats d’acció: la introducció del matalàs després del llistó.

Així ho creuen els investigadors Dominic Orth, John van der Kamp, Daniel Memmert i Geert J.P. Savelsbergh en el seu article de 2017 Creative Motor Actions as Emerging from Movement Variability. Les accions creatives depenen tant de les característiques de l’individu com de l’entorn en el que han d’efectuar-se, un plantejament que difereix dels enfocaments tradicionals que consideren que el cervell, des d’una posició jeràrquica superior, idea accions creatives que després es portaran a la pràctica. Aquest plantejament diferenciava entre la generació d’idees i la seva execució, quan ha quedat demostrat que l’acció és part constitutiva de la creativitat. Per tant, les solucions creatives sorgirien només en l’acte, durant l’acció, i no abans. Són un producte fruit dels constrenyiments individuals, de la tasca i de l’entorn. Seria incongruent desvincular l’elaboració mental i l’execució. 

En la concepció tradicional de la conducta creativa, entesa com un procés exclusivament psicològic, quedaria definida per la seva originalitat, pel que és inusual de la decisió presa; per la seva flexibilitat, la varietat o diversitat d’aquestes accions, i per la seva fluïdesa, el nombre de decisions generades en funció de la variabilitat.

En la literatura científica, Joy Paul Gilford, en els anys 70, va distingir dues operacions per resoldre un problema: El pensament convergent i el divergent. El primer es basa en l’associació d’idees per trobar una resposta, seria un esquema rígid; el segon, en la presentació de gran varietat de respostes per a un mateix estímul, una forma de pensament que no es basaria, com l’anterior, en l’experiència. Gilford va entendre que la creativitat era fruit d’aquest pensament divergent. Per la seva banda, E. Paul Torrance, en aquesta mateixa etapa, va deslligar el pensament de l’acció i va definir a la persona creativa com aquella que desenvolupa sensibilitat per les deficiències d’un procés, la qual cosa la motivaria a formular un hipòtesi o especulacions per poder-ho modificar. Tots dos plantejaments sintetitzen l’aprenentatge i formació d’un esportista.

En el desenvolupament de la seva teoria, els investigadors Orth, van der Kamp, Memmert i Savelsbergh parteixen de que la ciència sempre ha estat molt interessada en comprendre la font de la creativitat. No en va, juga un paper fonamental en els avanços i la transformació que s’aconsegueixen mitjançant l’esforç humà. En aquesta línia, generalment s’han desenvolupat estudis per analitzar com una persona genera idees per poder resoldre un problema. Si s’entén com a creativitat la solució original però viable a un problema, s’ha conclòs que les idees creatives sorgeixen de la variació de possibles solucions. De manera que, com més gran sigui la variabilitat, és més probable que sorgeixi una idea creativa. Una cosa similar succeeix en l’esport.

Hi ha investigadors, com David Cárdenas Vélez, coautor de Neurociència, Esport i Educació, que consideren que, en aquest sentit, el rol de l’entrenador és determinant per a fomentar la creativitat d’un esportista o, per contra, per inhibir-la, com sol ser habitual amb l’ús de metodologies amb estratègies didàctiques dirigides a reproduir models tancats de comportament que limitin els graus de llibertat i/o dissenyin tasques amb poca variabilitat.

La variabilitat sempre estarà determinada per les característiques contextuals en les quals emergeixin les accions motrius. És a dir, seran creatives tant en funció de l’individu, com de la tasca i de l’entorn. Aquesta capacitat, denominada creativitat motriu, està relacionada amb l’adaptabilitat al mitjà. És una forma d’actuació adaptativa a situacions noves, que en el context esportiu es plantegen contínuament. 

Els entrenadors del futbol formatiu del FC Barcelona dissenyen Situacions Simuladores Preferencials (SSP) que donen suport a aquesta creativitat motriu, pel fet d’usar els procediments bàsics proposats per l’Àrea de Metodologia (rondo, joc de posició i joc de situació, principalment). Tots ells tenen la intrínseca particularitat de simular contextos d’alta especificitat oberts. És a dir, no limiten excessivament al jugador mitjançant la reducció dels seus graus de llibertat, ja sigui a partir de regles o de consignes verbalitzades per l’entrenador, assegurant que el jugador hagi d’adaptar-se al context canviant, que es va donant i que, per tant, farà emergir la creativitat motriu a partir de la seva entrenada flexibilitat. Es considera que els jugadors flexibles podran adaptar-se millor a múltiples contextos de joc, especialment a aquells que s’allunyin del que ja tenen experimentat en un major nombre d’ocasions durant les pràctiques d’entrenament i competició (Damunt y Guerrero, 2021).

De fet, en el document de sessió de pràctica, els entrenadors són convidats a reflexionar sobre si els seus dissenys de SSP són de matís exploratori, orientat o de joc específic. Les SSP orientades, redueixen lleugerament els graus de llibertat dels jugadors i/o introdueixen regles que guien o faciliten la presa de decisions del jugador. En aquest cas, no es genera un context òptim per a la creativitat del jugador, però no obstant això pot servir, per exemple, perquè els jugadors (especialment novells) puguin atendre unes certes fonts d’informació que l’entrenador consideri interessants, facilitant la seva percepció, així com la comprensió del que succeeix en aquest context quan es realitza una acció, per ser aquest més estable, més procliu al fet que unes certes accions comportin modificacions similars del context en resposta a l’acció.

D’altra banda, tenim el ja comentat disseny exploratori. En ells, generalment, el jugador actua amb majors graus de llibertat, augmentant la variabilitat de les accions i permetent una adaptació al context de múltiples maneres, d’acord amb les possibilitats d’acció que emergeixin, també en interacció amb les seves habilitats i capacitats. No obstant això, se sol complementar aquest context obert de pràctica amb algun constrenyiment o restricció en determinada dimensió dels jugadors. Com s’ha comentat a l’inici, aquestes restriccions són una bona manera de pertorbar al jugador perquè, en tant que voldrà seguir sent eficient en el seu joc, haurà d’adaptar-se ateses les limitacions que se li proposen realitzant accions no habituals, és a dir, creatives.

Finalment, com una mescla de tots dos tipus de disseny anteriors, existeix el joc específic: conserva les característiques necessàries perquè el jugador es desenvolupi amb la llibertat necessària per incentivar la creativitat, però és lleugerament orientat perquè incorpora les regles del propi joc (fora de joc, existència de porteries i àrea de meta, etc) i, opcional i habitualment, demarcacions i estructures pròpies del dia de partit que orienten encara més als jugadors que hi participen, en aquest cas a uns certs tipus de comportaments relacionats amb el seu rol.

És interessant l’optimització de les accions creatives, ja que, en primer lloc, són un signe evident que el jugador que les realitza posseeix les habilitats necessàries per adaptar-se al que esdevé en el joc, que és la base per tenir èxit en un joc de tan alta imprevisibilitat com el futbol i, en segon lloc, perquè en determinats casos, si la creativitat no se circumscriu solament en accions noves per a l’executant si no també poc habituals o esperables per als oponents, resulten imprevisibles per als rivals generant incertesa i sorpresa en ells. 

A més, es constata en recerques com Executive Functions Predicts the Success of Top-Soccer Players, que en el futbol existeix una relació entre la creativitat i el rendiment. Els jugadors que més gols i assistències van aconseguir durant una temporada (jugadors i jugadores de la lliga sueca) van ser els que majors nivells de flexibilitat cognitiva van mostrar. De la mateixa manera, en Qualitative and quantitative change in the dynamics of motor learning es va comprovar que, durant l’aprenentatge d’una disciplina esportiva, si l’alumne havia pogut descobrir i desenvolupar noves solucions de coordinació i control (conceptes que fan referència a com un esportista modifica el seu comportament durant l’aprenentatge) aquesta llibertat estava associada a millores en el seu rendiment. 

En el seu treball, Orth, van der Kamp, Memmert i Savelsbergh centren la seva atenció en els tipus d’entrenament en els que es juga amb canvis de distàncies per estimular la creativitat dels esportistes. Se citen casos com allunyar la cistella dels jugadors de bàsquet o el sac dels boxejadors, és a dir, manipular els constrenyiments d’un joc o una disciplina durant la seva pràctica. Això els porta a concloure que les estratègies metodològiques han d’evolucionar cap a l’ús de tasques motrius que fomentin en els participants la cerca activa de solucions, això és, fonamentalment, tasques de disseny exploratori.

Xavier Damunt – membre de l’Àrea de Metodologia del FC Barcelona

Bibliografia:

Damunt, X. & Guerrero, I. (2021). El entrenamiento sistémico basado en las emociones. FdL

Orth D, van der Kamp J, Memmert D, Savelsbergh GJP. Creative Motor Actions As Emerging from Movement Variability. Front Psychol. 2017

Vestberg T, Gustafson R, Maurex L, Ingvar M, Petrovic P (2012) Executive Functions Predict the Success of Top-Soccer Players.

Liu YT, Mayer-Kress G, Newell KM. Qualitative and quantitative change in the dynamics of motor learning. J Exp Psychol Hum Percept Perform. 2006

VV.AA (Wanceulen Editorial, 2018) “Neurociencia, Deporte y Educación)