ÉS EL FUTBOL L’ESPORT MÉS MATEMÀTIC DE TOTS?

Vaig tenir l’honor de presidir una sessió al Simposi del Barça Sports Technology sobre com portar les dades al camp en l’esport. Els tres participants van ser Sergio Oliva (Vice President of Strategy, Philadelphia 76ers), Charlie Rohlf (Statistics and Data Manager at NBA) i Ian Graham (Director of Research Liverpool FC). La discussió va tractar des de si el lloc principal de l’analítica és al camp de joc o a la sala de juntes, fins a com creem una mètrica per ajudar a la defensa i atac.

Aprendre d’aquests experts sobre com treballen diàriament va ser inspirador, però al final de la sessió jo tenia una pregunta que volia fer. Una pregunta més filosòfica, però també una pregunta que revela molt sobre com veiem l’analítica del futbol. Jo volia saber si, “El futbol és l’esport més matemàtic de tots.”

Primer vaig preguntar als dos analistes de basquetbol. La resposta de Sergio Oliva va ser concreta. No. El basquetbol és molt més matemàtic. El seu raonament va ser directe i clara. És més fàcil usar l’estadística per descriure el basquetbol que el futbol, perquè està compost de jugades discretes. Hi ha un temps de 24 segons quan un equip té la pilota. Això facilita més el fet de mesurar l’èxit i el fracàs de diverses tàctiques que en el futbol, on les jugades poden anar entre 1 a 2 segons fins a cinc minuts de possessió sostinguda.

Charlie Rohlf va seguir una línia de raonament similar. Pensava que el basquetbol era molt més susceptible de ser modelat i analitzat, per tant, més matemàtic. Però el meu contra argument va ser que això feia tant al basquetbol, com al beisbol, més estadístic que matemàtic. Jo veig les matemàtiques com una ciència de patrons, i el futbol té una varietat més àmplia de patrons, ja que el joc és fluid i dinàmic. Charlie va acceptar això, però va remarcar que jo m’estava enfocant en patrons tàctics. Si tenia en compte els moviments dinàmics dels cossos dels jugadors, aleshores el basquetbol tenia tants patrons com el futbol. En el basquetbol les dades de seguiment són tan exactes que tenen en compte fins i tot la posició del cos. Quelcom del treball propi de Charlie, que identifica els moments defensius més importants en els partits de basquetbol, captura alguna cosa de la bellesa de l’esport que a vegades passa desapercebut per als observadors. També ajuda a millorar la mètrica defensiva per avaluar les contribucions del jugador.

Tot i que hi ha pocs dubtes que la majoria de l’analítica de l’esport es basa en estadístiques discretes. En el Barça Sports Analytics Summit, un dia abans, Dan Cervone va parlar sobre el seu treball en l’analítica del beisbol als LA Dodgers. El beisbol és l’esport en el qual les estadístiques han tingut un impacte més gran, amb la història de Moneyball de Billy Beane (o va ser Brad Pitt?) portant els Oakland A a una ratxa guanyadora rècord. En Dan va explicar com els Dodgers usen un algorisme per decidir els “canvis” de l’equip, el moviment de les posicions de camp per tenir en compte el perfil de batuda del batedor. En beisbol, cada aspecte del joc és modelat en termes d’esdeveniments discrets.

La matemàtica és més que estadístiques discretes. La màgia del càlcul de moviment d’Isaac Newton és que no es restringeix a temps discrets. Per tant, jo esperava que Ian Graham recolzés el meu argument, donat el seu rol al Liverpool i els seus antecedents com a físic. Mentre que l’argument que moltes de les idees matemàtiques són més importants en el futbol que en altres esports, aquest continua sent l’esport menys susceptible a l’anàlisi matemàtic. Potser hi hagi un futur on la bellesa matemàtica del futbol es reveli, però ara com ara Ian creia que el focus hauria d’estar en assegurar-se que tenim els nostres números correctes en buscar talents. El seu enfocament per trobar els millors jugadors era similar als mètodes utilitzats en basquetbol, assignant valors a les seves accions. Quan explica com ha utilitzat els números el Liverpool en contractar Salah, Robertson i fins i tot a Klopp, queda clar que el seu enfocament ha tingut èxit. Però va ser més estadístic que geomètric.

El debat va continuar a Twitter finalitzat el panell. Lee Mooney, qui fins fa poc era head of data insight at City Football (Manchester City group), em va recolzar dient que “El beisbol, el criquet i la NFL serien a l’extrem més discret de l’escala amb un flux de dades geomètriques molt menys enèrgic”.

La pregunta sobre quin esport és més matemàtic, simplement no és filosòfica. És una pregunta sobre com es modelarà l’analítica en el futur. Es relaciona amb les habilitats que haurem de desenvolupar per analitzar el joc. El suggeriment de Lee Mooney va ser que podríem classificar “quant del joc requereix un joc d’eines matemàtiques contínues versus un joc d’eines matemàtiques discretes?”

Crec que la distinció entre discreta i contínua és part d’una resposta. Però penso que el punt més important és sobre la varietat d’habilitats matemàtiques necessàries per treballar en el joc. A Hammarby, on treballo, usem la probabilitat per examinar els gols esperats i projectar la posició final a la lliga. Utilitzem la geometria per analitzar les decisions en les passades. Utilitzem la mecànica newtoniana per simular la dinàmica de la pilota. Utilitzem la teoria de joc per pensar sobre com abordar el pròxim rival. Utilitzem la teoria de grafs per analitzar les xarxes de passades. Utilitzem la topologia per pensar sobre com controlem diferents àrees del camp.

Chris Anderson, autor de The Number Game, va escriure en el nostre debat per Twitter: “No pot haver-hi un enfocament ‘correcte’ per modelar decisions i conductes dins (o fora) d’un camp de futbol. La bellesa és la complexitat de múltiples capes del joc, el que permet una multitud d’enfocaments analítics per a aconseguir informació valuosa”.

Necessitem molts models diferents per entendre el futbol i jo deia que en necessitem encara més que en el beisbol i el basquetbol, per tant, el futbol és l’esport més matemàtic.

Però just quan jo pensava que havia guanyat la discussió, apareix Darren O’Shaughnessy (sports analyst at Australian Football club St Kilda), i escriu: “futbol australià: 18 jugadors al camp, dos tipus de passades, un dels quals es pot marcar. Substitucions constants, sense fora de joc, molt de contacte, majoria de les decisions sota una pressió física d’algú proper. Molta matemàtica”.

Així que, ho sento molt, aficionats del futbol, tenim un guanyador. Siguin els que siguin els desafiaments que tenim per entendre el nostre preciós joc, els reptes amb els esports als antípodes són encara majors.

David Sumpter continua la seva sèrie sobre analítica en els esports.