Select Page

Insights

És possible un futur sense àrbitres humans?

30 oct. 2023   ·   

Equip Editorial

Gerrit Maus, del departament de Psicologia de la Universitat de Califòrnia, va descobrir que el cervell pot inventar-se il·lusions visuals per compensar la velocitat d’un objecte la trajectòria del qual es segueix amb la mirada. Per definir el seu recorregut, pot anticipar-ne la posició, encara que no sigui correcta. És l’efecte flash-lag i, en termes esportius, suposa la constatació científica que l’ésser humà és impossible que realitzi un arbitratge perfecte.

 width=

Al futbol, es va estudiar el 2005 que el flash-lag actuava en les posicions fora de joc depenent de l’angle que tenien els jutges de línia respecte la jugada i la proximitat o distància dels atacants. La velocitat feia que es percebés els jugadors corrent davant de la seva posició real. Després d’analitzar totes les posicions fora de joc de la Copa del Món de 2002, van trobar que es produïen un 26,1% de fora de joc erronis en els que s’aixecava la bandera i un 26,5% en els que no es va aixecar.

Aquest percentatge és cridaner, perquè un estudi posterior, de 2017, realitzat al tennis, va mostrar una proporció d’errors en l’arbitratge d’aquest esport gairebé idèntica. En aquest moment ja s’utilitzava la tecnologia Hawk-Eye a l’ATP Masters 1000. Es van estudiar tots els cops que van ser protestats pels jugadors i que van obligar els jutges a recórrer a la tecnologia. La revisió de la jugada va demostrar que l’ull humà s’havia equivocat un 27% de les vegades, gairebé el mateix que els jutges de línia al futbol.

En tennis, aquest efecte òptic es tenia en compte des de fa anys, especialment en el moment del joc en què les pilotes prenen més velocitat: el servei. El 1980, per poder veure quines botaven dins, es va introduir Cyclops, un sistema de raigs infrarojos. El sistema va anar millorant, ja que podia ser activat per insectes o partícules arrossegades pel vent, però va estar actiu fins al 2005, quan es va introduir el sistema multicàmeres Hawk-Eye, una tecnologia que s’havia iniciat al cricket el 2001. Si l’estudi que va investigar els errors dels jutges al tennis va determinar que aquests es produïen per un marge de 33 mil·límetres, aquesta tecnologia presumia de tenir una precisió mil·limètrica. Un segon sistema va aparèixer anys després, Foxtenn, que ha començat a implantar-se el 2023 i registra 2.500 imatges per segon, mentre que Hawk-Eye en captura 340.

Al beisbol, la MLB està provant Trackman, una tecnologia d’ABS (Automated Balls and Strikes), que també funciona amb Hawk-Eye, per resoldre les jugades més conflictives d’aquest esport: si un llançament és bola o strike. Al futbol, a més del VAR, s’han introduït la tecnologia Goal-line, per xiular els gols fantasma, i el sistema SAOT per als fors de joc. SAOT és el que obre la porta a millores més sofisticades. Consisteix en la monitorització de 29 punts de cada futbolista amb dotze càmeres situades al voltant del terreny de joc que capturen 50 imatges per segon, de manera que pot reproduir el joc en 3D amb pocs segons de retard. Es coneix com a Fora de joc automàtic o semiautomàtic.

Al bàsquet, la NBA també està en les darreres fases d’implantar un sistema Hawk-Eye que rastreja 29 punts de cada jugador i la pilota en temps real. Amb això es vol substituir a Second Spectrum, que amb sis càmeres monitoritzava els torsos dels jugadors en 2D. Ara, l’NBA Replay Center comptarà amb algoritmes per detectar si la pilota estava en trajectòria ascendent o descendent quan la toca un jugador defensor, o si ha tocat abans la taula. Aquesta tecnologia no només està pensada per als arbitratges, sinó també per a una recollida general de dades que enriquirà les transmissions, ja que facilitarà paràmetres com velocitat de pas, sprints, angle de tir, alçada dels salts, distància entre jugadors, extensió del braç en un llançament… fins a l’angle de la mà. A més, el processament d’aquestes dades servirà per a l’anàlisi biomecànic, cosa que tindrà un impacte important en els entrenaments, preparació i el potencial de rendiment general.

Aquesta cadena d’avantatges associats demostra que els arbitratges tecnològics s’aniran imposant per motius diferents, són altres possibles aplicacions les que poden acabar portant àrbitres artificials en el pack. De fet, al futbol, els motius de la FIFA per no introduir tecnologia en l’arbitratge han caigut ràpidament en l’oblit. Anys enrere, Blatter volia que es jugués igual arreu, ja que el futbol era un esport universal. També es deia que les pauses perjudicarien el desenvolupament del joc, o que als aficionats els agradava discutir la controvèrsia i les polèmiques dels arbitratges. Amb l’arribada del VAR, aquests debats s’han esvaït, el sistema, no sense polèmiques, ja està assentat. D’aquelles raons contra la tecnologia, la més cridanera era la teoria de la “pendent relliscosa”. Una espiral, deia Platini, en què cada avanç tècnic propiciaria l’arribada del següent. Llavors el president de la UEFA va manifestar que no permetria els avanços que conduïssin a un futbol “menys humà”.

 width=

El fet és que els avenços han anat caient un darrere de l’altre i, efectivament, el debat sobre la humanitat en aquestes facetes de l’esport està més ences que mai. Aldo Comi, director de Soccerment, una startup que es dedica a l’anàlisi i recollida de dades, ha assegurat que les càmeres al camp no faran més que augmentar per recollir cada cop més informació, que servirà per arbitrar amb més precisió, però també per obtenir dades que poden ser clau per millorar el joc tàctic o el rendiment. Aquesta escalada tecnològica està abocada a la creació d’una Intel·ligència Artificial que prengui les decisions arbitrals. Un futur sense àrbitres.

Encara que tot indica que, a mitjà termini, per molta que hi hagi una creixença exponencial de la recollida de dades i la capacitat d’entrenar una IA per a arbitrar, les solucions tecnològiques seran un complement, no una alternativa total. Això no vol dir, però, que es dediquin a arbitrar el mateix nombre de persones. En tennis, l’ATP ja ha anunciat que el 2025 els jutges de línia seran reemplaçats per un sistema de càmeres i IA.

Però cal tenir en compte que la tecnologia també falla. Recentment, a Irlanda, l’Hawk-Eye va fallar per problemes de hardware en un partit de la semifinal de futbol gaèlic del All-Ireland entre Galway i Derry. La jugada no podia ser més senzilla, era una pilota que havia entrat clarament entre les dues porteries, però la tecnologia no va donar el punt, que va haver de restablir-se després de la mitja part de l’encontre. Podria ser un simple error tècnic, quelcom fàcilment subsanable, però va afectar la credibilitat de la tecnologia. Això ens porta a debats o filosofies en l’àmbit de la robòtica i l’automatització: la confiança humana en les màquines.

En un partit d’Andy Murray i Corentin Moutet del US Open, el programari perquè els àrbitres veiessin la repetició de la jugada –un VAR- va caure i no van poder revisar una decisió equivocada Murray va dir que la tecnologia està bé, però que si deixa de funcionar és “una farsa”. A raíz d’aquest tipus de situacions, un altre tennista, Alejandro Davidovich, va protestar a l’Open de Madrid convençut que Foxtenn estava fallant i acceptant com a bons dos punts que li havien fet quan ell estava segur que havien anat fora. En tecnologia, la probabilitat que un sistema falli en algun moment és igual a un. El problema d’aquests errors, ja sigui en el programari o les caigudes del sistema com els exemples citats, és que condueixen inevitablement a reaccions com la de Davilovich. La desconfiança entre usuaris i robots és un fenomen estudiat des de fa dècades, hi ha investigacions que han defensat la necessitat de poder mesurar, quantificar i calibrar la confiança d’una IA per abordar aquest problema.

En tecnologia, la probabilitat que un sistema falli en algun moment és una certesa. El problema amb aquests errors, ja sigui en software o en falles del sistema com s’ha esmentat anteriorment, inevitablement porta a reaccions com la de Davidovich, i de manera recurrent. La desconfiança entre usuaris i robots ha estat un fenomen estudiat durant dècades. La recerca ha defensat la necessitat de mesurar, quantificar i calibrar la confiança en la intel·ligència artificial per abordar aquesta qüestió. Anàlisis recents, de fet, han trobat que els robots no són percebuts necessàriament com a bons presa decisions arbitrals en un esport com el futbol. El públic, d’entrada, té una percepció subjectiva sobre la tecnologia. N’hi ha prou amb incidents com els citats perquè aquesta confiança no pugui restablir-se.

En conclusió, el futur de l’arbitratge no ofereix un futur tan fosc per als humans. La figura de l’àrbitre robot és previsible que, a llarg termini, s’estengui on faltin recursos humans, com en categories formatives i amateurs. La manca d’àrbitres és un fenomen global que ja està tenint conseqüències en l’esport base. Aquí la tecnologia pot servir de salvavides d’aquestes categories. No obstant això, en la màxima competició, on cada decisió és determinant i seguida per milions de persones, el que serà realment complicat és que àrbitres humans i robots puguin permetre’s el luxe de prescindir l’un de l’altre.

Construint el futur de la indústria de l'esport