Intercanvi d’Informació entre Club i Selecció: Un Pla d’Acció Comú per a la Prevenció de Lesions

Les aturades de seleccions apareixen marcades en vermell en el calendari de qualsevol equip de futbol. La transició entre club i selecció nacional suposa un desafiament per al benestar i el rendiment dels futbolistes, ja que aquests s’exposen a una càrrega d’entrenaments més elevada i de diferent metodologia. En aquest sentit, l’intercanvi d’informació entre totes dues entitats es presenta com un element clau en la mitigació del risc de lesions i en el desenvolupament d’un programa d’entrenament unificat.

Diversos estudis realitzats en el marc de les competicions internacionals (Copa del Món 2014, Copa Àsia 2015 i Copa del Món 2018) van demostrar que l’increment en la càrrega interna de treball és comú durant la transició entre club i selecció. Al seu torn, es va poder notificar que aquest increment en la càrrega interna de treball va derivar en un augment significatiu de les lesions de no contacte. No obstant això, existeix una certa falta de consens entre els estudis publicats en relació amb la protecció de la salut del futbolista i l’optimització del seu rendiment.

Amb la voluntat de trobar una solució a aquesta problemàtica, Allan McCall va encapçalar un estudi (llegir referència 1 a baix)que pretén establir un criteri comú en el marc de la transició d’un futbolista entre club i selecció fonamentat en quatre pilars: (I) la informació mèdica i física recollida, (II) l’ús de la informació, (III) la identificació de desafiaments en la recol·lecció d’informació i (IV) la forma òptima de recollir la informació. El mètode Delphi, creat per un comitè de direcció compost per dos científics esportius, un fisioterapeuta esportiu i un especialista en comunicació i disseny organitzacional, va ser l’eina utilitzada com a element estructural per arribar a un consens entre les opinions i les troballes del grup d’experts que van participar en la recerca.

Durant el transcurs de l’estudi, es va fer ús de dos qüestionaris Delphi diferents: un referent a l’aspecte mèdic i un altre referent a l’aspecte físic. Aquests van ser repartits als caps del personal mèdic i de rendiment de les 32 seleccions que van participar en la Copa del Món 2018. Les respostes a aquests qüestionaris van ser utilitzades per crear, etiquetar i categoritzar una sèrie de conceptes amb l’objectiu de comparar-los amb les etiquetes anteriorment concebudes.

Consens respecte a la informació

Una vegada finalitzades les tres rondes que conformaven els qüestionaris administrats, es van establir una sèrie d’acords respecte als quatre pilars sobre els quals es fonamentava l’estudi. El percentatge de coincidència entre les respostes dels experts per a determinar que existia consens es va fixar en el 70%.

Respecte al tipus d’informació recollida, els experts de l’apartat mèdic enquestats van acordar que la informació general sobre l’epidemiologia de les lesions, tant incapacitants com no incapacitants (nombre de lesions sofertes, mecanisme de lesió, tipus i durada) havia de quedar reflectida en els informes, igual que la informació específica sobre la detecció de lesions i el tractament de recuperació previ que ha rebut cada futbolista. D’altra banda, els experts de l’apartat físic enquestats van coincidir que la informació relacionada amb el cansament del futbolista i el seu nivell de benestar, la càrrega d’entrenament i de partits, els programes de prevenció i les restriccions respecte a un entrenament determinat, haurien de ser recollides.

Respecte al tractament de la informació, tots dos grups van acordar que aquesta ha de guiar la planificació i la individualització del tractament de la salut del futbolista i els seus programes d’entrenament. Al seu torn, es va acordar aplicar aquesta informació en l’estratègia de selecció de jugadors duta a terme pels entrenadors de qualsevol selecció nacional.

Respecte als desafiaments detectats en la recollida de la informació, tots dos grups van acordar de manera independent que els principals van ser la comunicació entre club i selecció, la voluntat dels cossos tècnics de compartir determinada informació i la qualitat i integritat de la informació compartida. Per tal de solucionar aquesta problemàtica, tots dos grups van acordar que s’havia de fer ús d’un formulari estandarditzat i d’una base de dades compartida com a forma òptima de recollida d’aquesta informació.

Una solució fonamentada en tres pilars

Si bé és cert que l’amenaça de les lesions ronda als futbolistes en les transicions entre club i selecció, l’estudi va detectar i va destacar tres elements que, si són abordats de manera conjunta per totes dues entitats, podrien ajudar a minimitzar l’aparició d’aquestes lesions.

1. En l’apartat mèdic, és fonamental que club i selecció comparteixin una base de dades comuna sobre l’epidemiologia de les lesions que reflecteixi la seva localització, tipus (de contacte o no contacte), mecanisme, quantitat i el període d’absència que poden provocar, tant les lesions incapacitants com les no incapacitants. Compartir aquesta informació de manera consistent, precisa i de qualitat pot tenir un impacte positiu en les estratègies de mitigació del risc de lesions i, per conseqüència, en la cura del futbolista.
2. En l’apartat físic, es va posar el focus en la informació recollida pels mesuradors de la càrrega de treball i fatiga, especialment a aquella relacionada amb la càrrega externa en entrenaments i partits (mesurades a través dels dispositius GPS), respostes a la càrrega interna de treball (mesures a través de l’índex d’esforç percebut) i indicadors de fatiga (mesurats a través de marcadors subjectius i dispositius GPS). També es va acordar que la informació relacionada amb la forma física hauria de ser recollida, però finalment es va descartar la idea pel fet que no seria factible en el context de la selecció nacional.
3. Finalment, els experts de tots dos camps van acordar que seria ideal individualitzar la rehabilitació, el tractament, i els programes d’entrenament de cada futbolista. Una individualització correcta dels plans de treball, abordada des d’una perspectiva multidimensional (mitjana, fisiològica, psicològica i nutricional), pot ser determinant per poder minimitzar el risc d’una possible caiguda de rendiment en les grans competicions.