JUANJO BRAU: “LES LESIONS NO ES TRACTEN, ES GESTIONEN”

Responsable de fisioteràpia del FC Barcelona, club al qual va arribar el 1997, Juanjo Brau sosté que no hi ha manuals per afrontar la màxima exigència esportiva. Per afrontar les lesions i els reduïts terminis de recuperació que exigeix la competició, tan important és la base de coneixement científic i la tecnologia disponible com la intuïció del readaptador per interpretar la situació amb perspectiva. Una combinació, en paraules seves, d’art i ciència.

Fa molts anys que està en la professió. Què ha canviat des que va començar?

Han canviat moltes coses. Hi ha molt més coneixement, recerca i tecnologia.

Quines són les tasques específiques del fisioterapeuta actualment?

Avui és una figura indispensable. Per molts motius és un nexe entre el jugador, l’staff mèdic i el tècnic. Ara com ara el fisioterapeuta porta el dia a dia del jugador des del punt de vista sanitari, m’atreviria a dir que el fisioterapeuta és indispensable en un equip.

Amb quins membres de l’staff treballa més de prop?

La connexió amb el preparador físic és mà a mà. Una conjunció. El fisioterapeuta és el responsable que el jugador pugui entrenar amb les màximes garanties, en les millors condicions. Informem al preparador en quines condicions està el jugador perquè les càrregues de treball siguin en funció a la seva situació física. Aquesta, per a mi, és la part fonamental.

En el dia a dia, els fisioterapeutes ens reunim tots els matins una hora abans que arribin els jugadors i fem balanç de tot el dia anterior. El post entrenament, com va anar ahir, quins tractaments se’ls van fer als jugadors, quina situació física tenien pel que fa a molèsties, cansament… En aquesta reunió, es posa tot això en comú i d’aquí en surt un informe en què poso al corrent al preparador físic de la situació i ell accepta totes les recomanacions que fem pel que fa a modular les càrregues d’entrenament si es requereix. Hi ha una sinergia.

Hi ha un control de la fatiga, amb tecnologia

El preparador físic interpreta les dades de l’entrenament i passa un informe en què analitzem si per algun dèficit d’algun jugador s’han pogut alterar aquestes dades per crear un estat d’alarma. Tota aquesta informació sí, s’extreu del GPS que cada jugador porta col·locat durant l’entrenament.

S’ha referit al seu treball en conferències com una combinació d’art i ciència

Has de partir de la ciència, del coneixement que et concedeix, però a partir d’aquí es tracta de veure com ets capaç de portar a terme aquesta ciència. Cada professional té una manera d’interpretar-la en funció de paràmetres o variables del moment, perquè potser el que faig avui no ho faré demà. És un art perquè consisteix a gestionar una situació amb el que et diu la ciència.

Intuïció i contínua interpretació, diguem

Permanentment. Sempre he dit que les lesions no es tracten, es gestionen. He de posar-ho tot en context per posar-me a treballar, he d’interpretar la situació. Prenc decisions que només puc explicar en cada moment.

Al llarg dels anys, dins d’aquests intangibles, què s’ha repetit de manera recurrent?

A mesura que et fas gran adquireixes més experiència i coneixements i comets algun error menys, però per damunt de tot aprenem a ser clínics, que és interpretar i valorar, posar en context moltes variables. És fonamental l’estat d’ànim del jugador. Com sóc capaç de motivar cada dia a un jugador que està lesionat i no pot jugar? Quin treball li puc donar per a què li resulti divertit i acceptable, que no sigui avorrit? Les respostes te les dóna haver viscut moltes d’aquestes situacions i, sobretot, una: conèixer bé el jugador. Has de ser empàtic, però sempre t’ha de dominar el cap, no el cor, si no cometràs errors.

Treballant tantes hores en solitari amb els jugadors haurà de ser, també, un gran psicòleg

La meva professió és un servei, estic per ajudar-los. Conèixer el jugador és fonamental, cal fer-ho com més aviat millor. Cal parlar molt amb ells. Esbrinar les seves fortaleses i les seves debilitats. Perquè jo no recupero el jugador, es recupera ell. Jo només el guio, li faig recomanacions, l’acompanyo, però ho fa ell, jo no tinc una vareta màgica. D’altra banda, ell ha de tenir la confiança i l’acceptació que allò que li estic a punt de proposar donarà resultat. És fonamental parlar amb ell i saber si el que li ofereixes li dóna bon feeling. Si no, ho canviem i ho modifiquem. Mai no obligaré a un jugador a fer el que no vulgui. Un problema és que moltes vegades tenim altres actors que també donen la seva opinió i en algun cas són contraposades.

Com s’evita l’abatiment del jugador en una lesió?

El dia caòtic del lesionat és just quan es lesiona, l’endemà canvia el xip. Sap que forma part de la seva professió. A partir d’aquí, sempre els dic: “ja estem restant dies”.

Una faceta del seu treball és inventar, com els seus cèlebres circuits d’arena

Sóc autodidacta i no m’agrada repetir exercicis, m’agrada tenir-ne una gamma. Al final, a partir d’una base pots generar moltes possibilitats per evitar que li resulti repetitiu a l’esportista, perquè si no es pot traduir en fatiga mental. Aquí, de vegades el més senzill és el més escaient, el que fas amb pocs recursos, encara que la tecnologia ens proveeixi de tota mena d’aparells. Tanmateix, jo mai no he cregut en les modes, en el fet que un recurs vagi bé per a tot. Al final, la millora és en moltes coses.

Però sempre diu que és necessària la tecnologia per quantificar el que es vol millorar

Si no puc quantificar alguna cosa, no puc millorar-ho. En aquest cas és important l’anàlisi observacional, filmar als jugadors. Però la tecnologia ha d’acompanyar i les dades saber-se interpretar. Si et poso un GPS, pots fer un esprint a 21 quilòmetres per hora. Si veiés només aquestes dades, pensaria que ja està el jugador recuperat, però de fet potser hagi corregut coix. He de quantificar, per exemple, un mal suport. Per què escull sempre la dreta?, per què fa més accions cap a l’esquerra?, per què salta sempre amb la mateixa cama? Així mateix, també és una dada quantificable com se sent un jugador. Quan un et diu com està, és la dada més objectiva; si sóc jo el que diu com crec que se sent seria subjectiu. Si diu que no està bé, al jugador sempre li has de fer cas.

Com afecta l’autosuggestió a la recuperació del futbolista?

Hi ha gent que somatitza molt. A alguns els costa més arribar a la confiança. Qui es coneix el seu cos, en general el jugador veterà, ja sap com va. Als més joves els costa més.

S’ha lamentat alguna vegada del fet que el més difícil de la professió és gestionar els terminis i les circumstàncies?

I és clar, perquè al final el futbol és un estat d’ànim. L’estat d’ànim del jugador és fonamental. El dia important no és el del partit, és tot el que fas per arribar al partit. Quan jugues, plasmes tot el treball i les sensacions que has treballat durant la setmana.

Després, tots els esports han evolucionat molt, però el futbol ho fa molt tímidament i potser hagi d’haver-hi canvis. És l’únic esport on juguen tots des de l’inici fins al final. A vegades quan falta ritme, per què no deixes fer més canvis? La gent vol espectacle. Si, per exemple, deixes que hi hagi tres o quatre canvis cada quart d’hora, pujarà moltíssim la intensitat. Amb les mateixes regles. Sense perdre l’essència. El que no juga jugaria més i el que juga es desgastaria menys. Si cada vegada hi ha més partits, el jugador es lesionarà cada vegada més, ja està passant. A més a més, els partits són més físics que mai. Si en tens dos per setmana, no et recuperes.

Quin és el futur d’aquesta professió?

La implementació de tota la nova tecnologia aplicada al terreny esportiu. La sofisticació et porta a més coneixements, la tecnologia cada vegada dóna més dades, però nosaltres necessitem consensos per poder interpretar-les. I el problema és que les dades són globals, però les interpretacions individuals, de manera que les mateixes dades no serveixen per a tothom. El món de l’esport actual tendeix a la individualització, cada jugador té unes demandes i uns requeriments concrets.

L’equip Barça Innovation Hub