Existeixen nombroses variables que poden influir en la freqüència de lesions en els esports d’equip i moltes d’elles estan molt interconnectades. Per a tenir èxit en la reducció de la taxa de lesions és necessari un coneixement profund de cadascun d’aquests potencials factors de risc de forma aïllada, però també cal conèixer les relacions entre ells. La realitat és que cada vegada que apareix una lesió sol existir una confluència de molts factors que compliquen l’examen de cada situació.
Una recent publicació1 ha proposat una piràmide de factors (de més a menys rellevants) que poden ajudar a comprendre millor per què se sofreixen lesions i quines decisions es poden prendre des dels clubs per tal d’evitar-les. La piràmide està conformada per 7 nivells.
El primer nivell de la piràmide és el fitxatge dels jugadors. Si es contracten o es mantenen esportistes que no són capaços de suportar l’estrès de la competició o l’estil de joc que té l’equip, apareixeran dificultats per mantenir una freqüència de lesions consistentment baixa. Un dels factors que millor prediu l’aparició de futures lesions és haver sofert problemes previs en aquesta mateixa zona.2 Segurament un bon programa de prevenció pot ajudar a reduir aquest risc, però continuarà existint. Cal estudiar amb deteniment l’historial clínic de cada jugador, entenent que amb l’edat i les lesions prèvies, la probabilitat de ser recurrents és alta. El coneixement d’aspectes tècnics i tàctics també és molt rellevant en aquest nivell. Es tracta d’analitzar com ha estat el rendiment de l’esportista en el passat i com ha estat utilitzat en els clubs anteriors i ara comparar-lo amb el nou context en el que participarà. També pot tenir un efecte modulador sobre el risc de sofrir una lesió. El fitxatge d’un nou jugador també pot afectar el rendiment d’altres esportistes o a l’equip en el seu conjunt. La cultura esportiva de l’equip també és un factor que té a veure amb les lesions.
El segon nivell de la piràmide és el control de les càrregues. Existeix un nivell màxim de càrrega que cada esportista pot suportar. Si està per sobre d’aquest llindar és molt probable que apareguin les lesions. El cos tècnic ha d’identificar aquest nivell en cada jugador i traslladar a l’entrenador aquesta informació perquè la tingui en compte en la preparació. El criteri en la preparació és proposar un increment gradual de les càrregues d’entrenament fins a adaptar als jugadors a un nivell superior al que es veuran exigits en la competició, evitant l’exposició a pics de càrrega molt agressius en aquest procés.3
El tercer nivell consisteix a desenvolupar programes de força i condicionament que porten a una millora en la capacitat atlètica dels jugadors. Estem parlant de l’Entrenament Coadjuvant (EC).4,5 Les altíssimes exigències a les que es veu sotmès un esportista en l’alt nivell, obliguen a desenvolupar paral·lelament un entrenament facilitador que contribueixi a aconseguir les millors condicions per poder sotmetre’s a les càrregues que optimitzen el rendiment. Una limitada preparació individual dels jugadors pot ser un impediment per aconseguir el millor estat per competir. La preparació del jugador és tan important com la de l’equip.
El quart nivell consisteix a comprovar que els jugadors són prou forts i són capaços d’utilitzar les seves capacitats en el joc de manera segura i eficient. Es tracta de treballar la motricitat i les habilitats de moviment com una estratègia per a reduir la probabilitat de sofrir una lesió.
El cinquè nivell es refereix a la necessitat de comptar amb programes de prevenció de lesions ben dissenyats. Existeix una evidència sòlida que un bon programa de prevenció de lesions pot reduir en un 30% el temps que perden els jugadors en sofrir lesions prevenibles.6 Potser un dels majors beneficis d’aquests programes és que promouen el compromís dels jugadors i això ajuda a fer millor qualsevol exercici del programa de preparació.
El sisè nivell és l’avaluació de la lesió i la recuperació. Avaluar en quin nivell pot funcionar un jugador amb una lesió o com ha de progressar un esportista per tornar a jugar després de sofrir una lesió, són factors claus. Una bona gestió d’aquests moments té un impacte molt important per prevenir futures lesions. Els temps fisiològics de recuperació han de respectar-se, però també han de tenir-se en compte altres factors com la cultura de l’equip, el rol del jugador en el grup i la manera d’entrenar per decidir la tornada a la competició i el nivell de risc que pot ser acceptable.
El setè nivell és la sort. En la majoria dels aspectes de la nostra vida ningú pot dir amb seguretat que tot està sota control. Les lesions haurien de classificar-se en un continu que va des de “completament prevenible” fins a “no prevenible en absolut”, si bé la realitat apunta al fet que cap lesió està mai en els extrems.
Referències:
1 Coles, P.A. (2018) an injury prevention pyramid for elite sports teams. British Journal of Sports Medicine, 52(15).
2 Quarrie, K.L., Alsop, J.C., Waller AE, et al. (2001). The New Zealand rugby injury and performance project. VI. A prospective cohort study of risk factors for injury in rugby union football. British Journal of Sports Medicine, 35:157–166.
3 Hulin, B.T., Gabbett, T.J., Lawson, D.W., et al. (2016). The acute:chronic workload ratio predicts injury: high chronic workload may decrease injury risk in elite rugby league players. British Journal of Sports Medicine, 50: 231–236.
4 Seirul·lo Vargs, F. (1986). Entrenamiento coadyuvante. Apunts. Medicina de l’Esport, 23, 38-41.
5 Gómez, A., Roqueta, E., Tarragó, J. R., Seirul·lo, F., & Cos, F. (2019). Training in Team Sports: Coadjuvant Training in the FCB. Apunts. Educación Física y Deportes, 138, 13-25. doi:10.5672/apunts.2014-0983.
6 Silvers-Granelli, H., Mandelbaum, B., Adeniji, O., et al. (2015). Efficacy of the FIFA 11+ injury prevention program in the collegiate male soccer player. American Journal of Sports Medicine, 43: 2628–3267
