Select Page

Insights

L’entropia, una nova mesura als entrenaments de força
18 març 2019   ·   

Equip Editorial

La capacitat d’esprintar és essencial en la majoria dels esports d’equip, com el rugbi, el futbol o el bàsquet. Però aquesta capacitat no es desenvolupa en condicions estables i controlades: els jugadors estan sotmesos constantment a demandes variables, ja sigui a l’hora de rebre, conduir, passar, xutar o llançar la pilota. Tradicionalment, aquest aspecte es treballava al gimnàs amb l’ús de “pesos” en condicions merament verticals, però això ha canviat en els darrers anys. Ara, el treball de força afegeix reptes que contribueixen a millorar l’adaptabilitat i, amb això, el rendiment. Tanmateix, per estudiar la variabilitat produïda, les mesures lineals convencionals —com l’acceleració— no semblen suficients, perquè la informació que ofereixen sobre els canvis és molt limitada.

Durant els últims anys s’ha popularitzat en l’estudi del moviment allò que es coneix com a anàlisi de l’entropia, un tipus de mesura no lineal que pren en consideració específica la variabilitat o el ‘desordre’ d’una sèrie temporal. Paradoxalment, no s’havia utilitzat mai abans per estudiar l’entrenament de força als esports d’equip.

Un equip d’investigadors, entre els quals es troba Jairo Vázquez, preparador físic del FC Barcelona, ha dut a terme un treball en el qual demostra per primera vegada la capacitat de les mesures d’entropia per captar la variabilitat en aquest tipus d’exercicis. L’estudi està vinculat a una tesi doctoral realitzada a l’INEFC de Barcelona i es publica a la revista Journal of Science and Medicine in Sport en col·laboració amb investigadors del CIDESD de la Universitat Trás-os-Montes e Alto Douro (Portugal).

Un estudi pioner

“Cada vegada es té més clar que l’entrenament de força no ha de consistir només en exercicis com els esquats amb una barra i uns pesos”, sosté Vázquez. “Cal afegir reptes o condicionants que permetin una adaptació a la variabilitat, perquè no aprenem repetint constantment la mateixa solució davant d’un problema de moviment, sinó resolent de manera regular un nou problema de moviment. I un repte molt fàcil d’introduir és la pilota”.

A l’estudi, dotze jugadors de rugbi professionals van dur a terme un exercici de força utilitzant una màquina d’inèrcia rotacional, que combina un tipus de treball concèntric i excèntric i que ja ha demostrat un gran valor. L’exercici, distribuït en quatre sessions diferents durant una setmana, consistia en un desplaçament cap endavant i cap enrere en el pla horitzontal, al qual es podia afegir la presència de la pilota. Per fer-ho, el jugador havia de rebre la passada que un altre efectuava des de la dreta i després llançar-la cap a un receptor situat a la seva esquerra. “Al futbol o al rugbi, la majoria dels moviments són horitzontals i no es produeixen durant els típics esquats. Amb aquest exercici combinem diversos punts positius: d’una banda, un tipus de moviment més habitual en una màquina d’inèrcia rotacional, amb la qual ja sabem que obtenim resultats positius. I de l’altra, la presència de la pilota, que introdueix una pertorbació que estimula l’adaptabilitat a l’entorn”. Mitjançant l’ús d’un acceleròmetre, “volíem saber com influeix aquesta pertorbació i quins canvis introdueix”.

Es van prendre tres tipus de mesures. Unes, les més tradicionals: l’acceleració mitjana i l’acceleració pic (o màxima), que estan basades, com explica Vázquez, en “més és millor”. Comparant el tipus d’exercici amb pilota i sense pilota, no es van observar diferències en l’acceleració pic; només en l’acceleració mitjana i únicament en el moviment cap endavant, que era superior amb la introducció de la pilota.

Les altres mesures, més innovadores, consistien en l’anàlisi de l’entropia, que mesura “la variabilitat de la senyal”, comenta Vázquez, ja que “cada senyal té una estructura i l’acceleració no ha de ser necessàriament regular”. En aquest cas sí que hi havia diferències —o tendències clares cap a la diferència— entre l’exercici amb pilota i sense, tant en el moviment cap endavant com cap enrere, i també en el global. A més, amb un tipus d’anàlisi que observa les escales temporals (multiscale), la variabilitat apareixia en les finestres més àmplies, “les que poden estar relacionades amb el moviment”, precisa Vázquez.

Segons la teoria de l’aprenentatge motor, cal un nivell determinat de variabilitat —ni molt gran ni molt petit— perquè el rendiment sigui òptim. “És cert que els resultats de l’estudi eren d’esperar”, assumeix el preparador, “però ningú no ho havia demostrat prèviament”. Es confirma, a més, que les mesures tradicionals resulten insuficients per captar aquesta variable de l’entrenament.

Apunta’t al Certificat en Càrrega de Treball i Lesions en Esports d’Equip

Un avantatge i un pas més

L’adaptació a la variabilitat no només redunda en un rendiment superior; també disminueix el risc de lesions. “S’assembla al procés pel qual una mà colpeja una taula”, exemplifica Vázquez. “Si duem a terme el moviment de la mà sobre el mateix punt de manera repetida, el dany és gran i localitzat. Però si hi ha una lleugera variació en la superfície de contacte, el dany es reparteix i el risc és menor”.

L’adaptació suposa un nivell més alt de coordinació, però això farà que la variabilitat es redueixi amb el temps i que l’entrenament no sigui tan eficaç. “Aquest treball és un gran primer pas per continuar estudiant en aquesta línia i conèixer-ne l’aplicabilitat total a l’entrenament. Ara que sabem que podem mesurar la variabilitat, tenim una eina per modificar i ajustar els exercicis, per situar-los en una finestra en la qual puguem entrenar l’adaptació”, assegura. “La disminució de l’entropia és el senyal modern i equivalent que hem d’augmentar el pes a la màquina”.

Només que, en aquest cas, el pes equival a desordre.

L’equip de Barça Innovation Hub

Construint el futur de la indústria de l'esport