L’entrenador també és un esportista. En l’elit forma part de l’espectacle i experimenta la pressió com els jugadors, mentre que en altres categories, si s’encarrega d’esportistes joves, la seva funció potser no és més complicada, però sí que és més especial, perquè l’aprenentatge de molts d’ells dependrà del seu acompliment i pot marcar-los per a bé o per a mal durant la resta de tota la seva carrera. No obstant això, no són freqüents els estudis científics sobre el paper dels entrenadors i les característiques del seu lloc. És conegut que es pot entrenar el perfil psicològic dels esportistes, però és estrany trobar estudis similars sobre el propi entrenador.

El 2017, un estudi del Centre for Sport and Exercise Science de la Universitat Sheffield Hallam del Regne Unit va analitzar les fortaleses psicològiques que ha de tenir un entrenador per exercir amb efectivitat el seu rol en el joc. El paper, titulat Exploring the psychological attributes underpinning elit sports coaching, partia de la base que tot estudi ha de cenyir-se al que és mesurable o observable, d’acord amb el mètode científic, però que en el procés d’entrenar, també es produïen molts fenòmens inobservables que passaven inadvertits als investigadors.

Ja abans, en l’estudi Psychological characteristics and their development in Olympic champions s’assenyalava que, des del punt de vista dels atletes, un entrenador podia perjudicar-los i influir negativament en el seu rendiment si no manejava bé la pressió o no era capaç d’evitar distraccions, si la seva comunicació era pobra, si tenia canvis d’humor, carregava massa els entrenaments o establia unes expectatives poc realistes. En un sentit contrari, es valorava la confiança i amistat de l’entrenador, una bona planificació de la temporada, prendre decisions justes i aportar feedback. Els entrenadors, per part seva, consideraven que el camí de l’èxit passava per mantenir la calma quan es treballava sota pressió i encertar en els moments decisius, mentre que pensaven que no s’aconseguirien els objectius si no s’era capaç d’afrontar situacions de crisis o manejar l’estrès dels atletes.

De fet, en una altra recerca publicada el 2018 en el Journal of Sports Sciences, mitjançant un mesurador de la concentració de cortisol en la saliva, s’havia arribat a la conclusió de que la qualitat de la relació entre un entrenador tenia una relació directa amb el rendiment. Si el tracte era pròxim, es reportava menys esgotament.

El citat estudi britànic es va dur a terme amb vuit entrenadors i quatre entrenadores, tots ells d’elit. Els resultats van servir per a precisar nou fortaleses psicològiques desitjables en tot entrenador.

Personalitat: Una qualitat que es basa en dues: Tenir capacitat de lideratge, afrontar les decisions difícils i responsabilitzar-se d’elles. I tenir un enfocament positiu, és a dir, tots els esportistes cometran errors, però sempre hi ha una raó, no cal recordar-li a l’atleta que ha fallat, perquè ja ho sap, sinó centrar-se en les causes.

Confiança: Comunicar-se amb seguretat, diàlegs “clars i segurs” amb els esportistes. Confiar en la seva experiència i coneixements, no tenir por de prendre decisions. Tot això, tant en un sentit real com figurat. Hi ha entrenadors que van parlar que si no es tenia confiança, calia aparentar que sí perquè és contagiosa.

Resiliència: Manejar els contratemps, saber encaixar els gols i bregar amb la crítica, no sols de periodistes, també de membres de les organitzacions esportives o familiars dels atletes, advocaven per tenir la “pell gruixuda”. També consideraven que calia aixecar-se una vegada i una altra quan els resultats no acompanyen.

Concentració: Estar centrats en els passos que cal donar o seguir. Els entrenadors entrevistats coincidien que si estesin distrets, no estarien centrats en l’atleta, i no farien bon paper.

Aprenentatge continu: Tenir la ment oberta i no perdre mai el desig d’aprendre. Partir de la base que mai s’és un entrenador perfecte o que ja se sap tot. Per tal d’ampliar coneixements, els entrevistats valoraven parlar amb altres entrenadors, però també veure altres esports.

Adaptar-se a l’atleta: Comprendre i conèixer la personalitat de l’esportista, per a adaptar-se a les seves necessitats i, alhora, ajudar-los a assumir la responsabilitat sobre la seva formació i desenvolupament.

Consciència emocional: Saber reconèixer les emocions de l’atleta proporciona una informació clau per a la presa de decisions i estratègia dels entrenadors.

Entendre les emocions: Comprendre com les emocions es relacionen entre si, com progressen i canvien en el temps. Sobretot, per a poder preveure-les.

Gestió emocional: Controlar les emocions en situacions de pressió. Tenir la capacitat de mantenir-se tranquil i abordar l’adversitat de manera lògica i coherent, no emocional.

Uns anys abans, al 2011, Coaches’ Self-Awareness of Timing, Nature and Intent of Verbal Instructions to Athletes es va realitzar un experiment amb el que es tractava d’analitzar com influeixen les instruccions verbals que donen els entrenadors als seus atletes. Al final de la sessió, es va realitzar un qüestionari amb quatre entrenadors. Se’ls va preguntar si recordaven com havien estat els comentaris que havien fet als esportistes durant la sessió.

La majoria van sobreestimar les vegades que havien donat un feedback positiu als atletes. També se’ls va preguntar del moment en el que recordaven haver donat instruccions als seus atletes. En les respostes, on els entrenadors pensaven que havien parlat en el moment just, els registres demostraven que la majoria ho havien fet fora de lloc. Els test van trobar que es confirmava la tesi de Mageau i Vallerand que havien desenvolupat en The coach-athlete relationship: motivational model uns anys abans: els entrenadors no són conscients de les seves pròpies conductes de control i quan això es produeix no és fàcil que promoguin l’autonomia dels esportistes. Això succeeix quan el feedback prové de la vivència o creença de l’entrenador, i per tant no està focalitzat en el que ha viscut el jugador. Per exemple, l’ús de consignes o d’informacions que sempre donen solució a contextos estàndard, i que porten a moviments preestablerts.

Aquesta conclusió era especialment rellevant perquè el feedback i les instruccions verbals són percebudes normalment pels atletes com un comportament controlador. Sobretot perquè les raons que les impulsen en una proporció excessiva, com va quedar demostrat amb la mostra d’aquest experiment, no tenien a veure realment amb l’esportista, sinó que la seva causa era externa.

L’aprenentatge durant un entrenament només es pot modificar i impulsar a través de la comunicació amb l’entrenador. Per això és especialment delicada i és necessari que es realitzi correctament. Quan un atleta està executant una acció, pot resultar-li confús rebre informació simultàniament. Si l’atleta es concentra a rebre les instruccions, en aquest instant pot veure’s afectada la capacitat de desenvolupament intrínsec de les seves habilitats. Les ordres o instruccions realitzades durant l’acció, o amb anterioritat a ella amb caràcter prescriptiu, van en contra del cicle de percepció-acció amb el que el jugador capta la informació de l’entorn i pren decisions per a donar resposta a la situació de joc que està vivint. Si l’entrenador té alta ascendència sobre el jugador, aquest podria estar sota un cicle d’instrucció-acció que, per no atendre el context de joc, rarament la presa de decisió serà òptima. Si, per contra, el jugador ja té una certa perícia en el joc, sovint el que s’observa és que no realitza les accions comunicades. Això es deu al fet que el control conscient del moviment és tan sols un constrenyiment més que afecta aquest cicle de percepció-acció. La interacció de tots els constrenyiments, inclosa la instrucció, pot fer emergir una acció que comporti la no assumpció de l’ordre de l’entrenador.

D’altra banda, està estudiat i hi ha evidència científica que les habilitats adquirides després de gran quantitat de coneixement verbalitzat, després sota pressió no s’executen correctament. Els estudis suggereixen que ha de deixar-se un marge de temps suficient per a poder processar el feedback sobre una tasca. Quan se’ls aclapara, els atletes poden filtrar la informació que reben, un fenomen conegut com atenció selectiva. Les conseqüències són que es pot perdre o distorsionar el procés d’aprenentatge. Si s’escolten les instruccions, es perd atenció per a assimilar les pròpies sensacions a l’hora d’executar un moviment o tasca.

En aquest context, per a potenciar que els entrenadors donin les instruccions verbals necessàries i en el seu moment precís, a més d’un feedback positiu que reforci la confiança i l’autonomia de l’atleta, hi ha una sèrie de recomanacions per a augmentar l’autoconsciència de l’entrenador.

• Control del temps en el que l’entrenador parla durant una sessió
• Registrar el nombre de comentaris que es fan durant una sessió
• Donar temps als atletes perquè puguin rebre la informació intrínseca del seu aprenentatge
• Assegurar-se de no donar instruccions mentre s’està realitzant una acció
• Si ha de donar un feedback, comptar fins a deu i valorar si realment és necessari donar-lo

Johan Cruyff, en el seu assaig M’agrada el futbol (RBA, 2002) va comentar en els primers capítols quin havia de ser el paper dels entrenadors de categories formatives. Arribava fins i tot a mostrar-se partidari que els nens fossin entrenats per jugadors joves, tot just majors que ells. No obstant això, en termes generals, expressava en poques frases una síntesi de tota la literatura científica actual.

“El que convé ensenyar als xavals és a gaudir, tocar, crear, inventar, explotar les seves qualitats rectificant els seus defectes sense espatllar les seves virtuts, precisament al contrari del que tots semblen obsessionats a inculcar-los. Perquè ells ja són tremendament pràctics i seran els primers que voldran guanyar (…) és important tenir entrenadors que et contagiïn l’alegria i l’amor a l’art, no els aspectes menys agraïts i més sacrificats del joc, sinó el seu costat més lluminós i estimulant”

Ara és un punt de vista recurrent. És un consell que apareix en pràcticament totes les llistes de recomanacions per a entrenadors. Per exemple, en la base de dades Soccer Drive per a entrenadors formatius del futbol anglosaxó, s’especifica que el mister ha de deixar el seu ego de costat i no tenir al cap la victòria, sinó el procés d’aprenentatge, sempre en un ambient on es promogui la diversió amb el joc. Quan va morir Cruyff el 2016, no va ser estrany que un dels seus més avantatjats alumnes, Pep Guardiola, preguntat per què podia fer el món del futbol per Johan, va contestar: “Fer-li cas”.

Bibliografia

Exploring the psychological attributes underpinning elite sports coaching (International Journal of Sports Science & Coaching, Laura Hodgson, Joanne Butt, Ian Maynard)

The Psychology of Sports Coaching: Research and Practice (Cap: High performance coaching: demands and development, S. Rynne)

Psychological Characteristics and Their Development in Olympic Champions (Journal of Applied Sport Psychology, Daniel Gould, Kristen Dieffenbach & Aaron Moffett)

Coaches’ Self-Awareness of Timing, Nature and Intent of Verbal Instructions to Athletes (International Journal of Sports Science & Coaching, Sarah-Kate Millar, Anthony R.H. Oldham, Mick Donovan)

Performance during performance: using Goffman to understand the behaviours of elite youth football coaches during games (Sports Coaching Review, M. Partington & C.J. Cushion)

The psychological attributes of elite coaches http://www.hmmrmedia.com/2021/04/the-psychological-attributes-of-elite-coaches/