EL NIVELL DE RESISTÈNCIA COM A MODERADOR DE LA CÀRREGA D’ENTRENAMENT

Actualment, els preparadors físics i/o cossos tècnics estan intentant monitorar i gestionar la càrrega d’entrenament per acomplir una sèrie de preceptes en la cerca de l’optimització de l’estat condicional sense comprometre la salut de l’esportista. Control de la càrrega acumulada en una determinada estructura temporal, del canvi de càrrega entre setmanes, de la ràtio de càrrega aguda:crònica són només alguns indicadors als quals els tècnics estan posant especial atenció i intenten respectar unes determinades regles. La pregunta que ens hem de plantejar és: els límits d’aquestes regles són els mateixos per a tots els nostres jugadors? Tots responen de la mateixa manera a una ràtio de càrrega aguda:crònica de 1.6? Tots els nostres jugadors són igual de sensibles davant d’una lesió?

La gestió inadequada de càrregues d’entrenament s’ha postulat com un dels factors de risc que més predisposa que els esportistes pateixin lesions. Tanmateix, “errors” a la gestió de l’entrenament augmenten la probabilitat de lesió en algun grup d’esportistes de major forma que en un altre. S’ha definit com a moderadors aquelles característiques que permeten als esportistes suportar/tolerar la càrrega d’entrenament tot minimitzant els efectes lesius d’aquesta càrrega (Windt et al., 2017).

La resistència cardiovascular dels esportistes s’ha manifestat com un moderador del resultat de la càrrega a la qual està exposat l’esportista. En el cas concret del futbol, investigacions recents troben que els jugadors amb pitjor nivell de resistència intermitent van presentar el doble/triple més de probabilitats de patir una lesió que els esportistes amb un millor rendiment a la prova de 30-15 VIFT (Malone, Owen, Mendes, Hughes, Collins, & Gabbett, 2017). A continuació, es detallen algun dels resultats obtinguts. Els jugadors amb un nivell més baix de resistència intermitent (VIFT 14.0-15.5 km·h^-1) presenten major probabilitat de lesió davant de:

• Càrregues setmanals de distància recorreguda a alta velocitat superiors a 1.025 m (x3).
• Càrregues setmanals de distància recorreguda a esprints superiors a 350 m (x5).
• Canvis setmanals en la distància recorreguda a alta velocitat d’entre 300-600 m (x3)
• Ràtio de càrrega aguda:crònica >1.25 en la distància recorreguda a alta velocitat (x4)
• Ràtio de càrrega aguda:crònica >1.35 en la distància recorreguda a esprint (x4)

Els valors associats a la x fan referència a l’augment de probabilitats respecte a esportistes amb un nivell de resistència millor (grup amb una VIFT d’entre 20.0 i 22.5 km·h^-1), de manera que, per exemple,  la probabilitat de lesió és 5 vegades més elevada quan la distància recorreguda a esprint setmanal excedeix els 350 m en el grup amb baix nivell de resistència intermitent respecte al grup de nivell alt en aquesta capacitat.

Apunta’t al Certificat en Gestió de la Càrrega del Treball en Futbol, dissenyat per David Casamichana

En aquest sentit, sembla interessant tenir en compte el nivell de fitness dels nostres esportistes en la gestió de la càrrega d’entrenament. Així, quan s’avaluï aquesta capacitat als esportistes i es detectin esportistes amb baix nivell de fitness, els llindars de càrrega permesa per a aquests esportistes hauran de ser reduïts, alhora que s’intenta resoldre aquesta limitació. Això sol ser el contrari a allò que habitualment es realitza en el món del futbol, on la càrrega suportada o experimentada pels jugadors amb pitjor nivell de fitness sol ser la més elevada de tot l’equip, ja que afegim feina extra per resoldre aquesta limitació a l’entrenament col·lectiu. Aquests nivells de càrrega aplicats a jugadors de baix nivell de fitness podrien augmentar les probabilitats de patir una lesió.

Altrament, esportistes “robustos” davant d’una lesió, amb nivell alt de fitness i sense lesions prèvies, permetrien l’aplicació de majors càrregues d’entrenament si perseguim determinats objectius de rendiment, ja que els moderadors presents permetran que aquesta càrrega no augmenti les probabilitats de lesió de l’esportista. Ràtios de càrrega aguda:crònica de 1.7 podrien resultar lleugerament més “segurs” en aquests esportistes, mentre que augmentarien les probabilitats de lesió, ja que ens trobaríem fora de la zona segura, en esportistes amb un ampli historial de lesions prèvies i/o baix nivell de fitness i/o baix nivell de càrrega crònica.

David Casamichana Gómez, Doctor en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. Preparador físic en futbol. Professor universitari i investigador. Expert del programa Certificat en Gestió de la Càrrega del Treball en Futbol de Barça Innovation Hub – Universitas.

Referències

Blanch, P., & Gabbett, T. J. (2016). Has the athlete trained enough to return to play safely? The acute: chronic workload ratio permits clinicians to quantify a player’s risk of subsequent injury. Br J Sports Med, 50(8): 471-475.

Malone, S., Owen, A., Mendes, B., Hughes, B., Collins, K., & Gabbett, T.J. (2017). High-speed running and sprinting as an injury risk factor in soccer: Can well-developed physical qualities reduce the risk? J Sci Med Sport, S1440-2440(17):30442-5.

Windt, J., Zumbo, B.D., Sporer, B., MacDonald, K., & Gabbett, T.J. (2017). Why do workload spikes cause injuries, and which athletes are at higher risk? Mediators and moderators in workload-injury investigations. Br J Sports Med, 51(13):993-994.