L’ús de la tecnologia en l’anàlisi del rendiment esportiu s’ha convertit en una pràctica habitual i necessària dins de l’àmbit professional. Monitorar l’activitat física de l’esportista permet als clubs conèixer el seu estat de forma actual i el seu estil de joc, però també la seva fatiga o la càrrega a la qual està subjecte durant els entrenaments o al llarg dels partits. Gràcies a tota mena de sensors i càmeres tenim informació en temps real de la posició, velocitat i freqüència cardíaca dels nostres jugadors. dades que a més a més poden ser tractades a posteriori per analitzar tendències o possibles millores en el joc. Sorgeixen d’aquesta forma dues qüestions clau a l’hora d’implantar aquest tipus de solucions innovadores: per un costat, quina mena de tecnologia permet el millor monitoratge dels nostres jugadors en termes d’eficiència; per l’altre, com processar totes aquestes dades de manera útil i no dedicant una gran quantitat de recursos.

Fora de l’àmbit professional estem acostumats a veure tota mena de solucions tecnològiques creades per monitorar els nostres avenços. Els runners poden escollir entre portar el mòbil enganxat al braç per conèixer el recorregut realitzat, lluir l’últim model de rellotge o smartband amb GPS lligada al pit amb una cinta. Els gimnastes compten les repeticions a cada màquina emprada o el compte de les seves flexions i abdominals amb apps diverses. Tanmateix, on s’ha produït una veritable revolució tecnològica és al monitoratge dels esportistes d’elit. Des que la FIFA aprovés el 2015 l’ús de sistemes portàtils de monitoratge del rendiment durant els partits, el públic està acostumant-se a veure aquestes característiques armilles GPS sota les samarretes dels jugadors. Dins i fora del camp s’utilitzen tecnologies d’última generació per conèixer els seus moviments, i la tendència no fa més que créixer. Diferents anàlisis de futur dels Real Time Location Systems in Sports (RTLS, o Sistemes de Localització en Temps Real per a l’Esport) demostren que és un mercat en expansió i que generarà innombrables oportunitats de negoci durant els anys vinents. La comparativa és tan impressionant com senzilla d’entendre: un mercat amb un volum de negoci de 280 milions de dòlars el 2018 passarà als 2050 milions el 2024. Un substancial augment econòmic que portarà a una més que probable innovació a les tecnologies disponibles.

Actualment són tres els sistemes d’anàlisi esportiva més comuns: els sistemes de vídeo basats en múltiples càmeres semiautomàtiques (VID), els sistemes de posicionament local basats en radar (LPS) i els sistemes de posicionament global (GPS). El VID és una metodologia per a l’anàlisi externa del rendiment esportiu basat en l’ús de càmeres d’alta definició que monitoren als jugadors dins del terreny de joc. L’interessant d’aquest sistema és que ens permet reproduir les trajectòries a través de tot el camp, el que dóna l’accés a una informació crucial per a l’anàlisi dels moviments d’aquests jugadors no només en l’àmbit individual sinó també pel que fa a les interaccions que es produeixen dins de l’equip. A més a més compten amb un avantatge respecte als altres dos sistemes: es queden a fora del camp, un factor de gran rellevància per a molts tècnics i directors esportius que consideren que cap dispositiu hauria de travessar la línia de joc. Els sistemes LPS són sobretot coneguts pel seu ús en espais interiors, i el seu principi de funcionament es basa a triangular la posició d’una persona o objecte gràcies a múltiples beacons o balises distribuïdes en l’àrea d’interès. Tanmateix, el seu ús no està tan estès com les altres dues tecnologies. D’altra banda, l’ús del GPS en el monitoratge esportiu ha tingut un creixement exponencial amb el canvi en la normativa FIFA sobre l’ús de tecnologia al terreny de joc i és amb molta probabilitat el sistema de monitoratge més emprat.

Parlant de ciència esportiva, el VID i el GPS són dos sistemes àmpliament utilitzats en la investigació associada al rendiment esportiu de l’atleta. Existeixen moltes investigacions que demostren la seva capacitat per millorar el rendiment o evitar lesions. Tanmateix, pocs treballs fins avui s’havien centrat a comparar l’ús de tots dos mètodes en partits oficials com ha succeït en una recent investigació on ha participat Eduard Pons, membre de l’Àrea de Rendiment Esportiu del FC Barcelona. A l’estudi s’hi van registrar un total de 759 mesures associades a la distància recorreguda total, distància coberta per minut, velocitat mitjana i velocitat màxima durant 38 partits oficials del FC Barcelona B en segona divisió, monitorant a vint-i-sis jugadors del filial del primer equip. Després d’una anàlisi estadística i detallada de totes les dades, els resultats van demostrar que, en comparació amb el sistema GPS, el sistema VID sobreestimava lleugerament variables com la distància mitjana recorreguda o la velocitat quan els jugadors corrien a més de 6 km/h. Una sobreestimació que, tanmateix, no invalidava la possibilitat d’utilitzar tots dos sistemes i també intercanviar la informació obtinguda de cada una de les tecnologies a l’hora d’analitzar les diferents variables.

Quins altres factors determinen l’elecció d’una o l’altra tecnologia? La fiabilitat és essencial. Així ho afirma Eduard Pons, integrant també del grup de Preparadors Físics del Primer Equip del FC Barcelona. Pons explica que “les dues tecnologies utilitzades són fiables tant si s’analitzen les dades separadament com juntes, cosa que es pot verificar a l’article. Al FC Barcelona portem utilitzant ambdues de vuit anys ençà”. També la immediatesa amb la qual es poden treballar les dades són un aspecte rellevant. “Poder tenir informació dels dos sistemes és bàsic per al control de la càrrega i les possibles alertes que ens poden informar pel fet de tenir informació en directe, adquirint cada vegada més rellevància davant la possible presa de decisions”, diu el preparador físic.

Fiabilitat del sistema o rendiment de la tecnologia són per tant dos factors clau a l’hora d’escollir quina solució emprar per al monitoratge d’esportistes, però existeixen d’altres variables que, avui dia, semblen ser més difícils de mesurar. La comoditat del jugador és una d’elles. Emprar una armilla amb GPS pot ser més o menys còmode però no deixa de ser una solució que el jugador sent sobre la mateixa pell. A més a més, es pot sentir parametritzat i quantificat en cada moviment que realitza. Pot afectar aquesta sensació al seu rendiment global? Tomás García Calvo, Professor a la Facultat de Ciències de l’Esport de la Universitat d’Extremadura i Coordinador del Grup d’Investigació ACAFYDE comenta que “disposar de Vídeo Tracking ens permet poder monitorar als jugadors sense que se sentin envaïts, un avantatge, ja que a vegades el jugador d’elit és reticent a jugar amb el dispositiu GPS”. El resultat? “Aquesta tecnologia de vídeo seguiment ens ha permès al llarg dels anys generar històrics dels jugadors i poder generar els perfils condicionals en competició per després poder utilitzar aquestes dades condicionals a les sessions d’entrenament on sí, utilitzem els GPS”. Novament, la solució passa per una combinació de sistemes.

Una altra resposta a la possible incomoditat per al jugador passa per l’avenç de la miniaturització de les tecnologies i la incipient moda del concepte wearable. Roberto López del Campo, Coordinador del Projecte Mediacoach & Àrea d’Investigació Esportiva de LaLiga ho explica d’una forma molt clara: “Els avenços als denominats teixits intel·ligents i la disminució de la mida dels dispositius tecnològics que poguessin arribar a ser un simple pedaç camuflat sota un adhesiu amb el logotip de LaLiga, per exemple; tendirà a eliminar la percepció del jugador que està portant un dispositiu invasiu o incòmode”. A més a més, destaca un efecte clau de l’aspecte psicològic del monitoratge a l’esport: “Des de LaLiga considerem que els futbolistes abans que esportistes són persones i com a tal funcionen de forma completament individual. Hi ha futbolistes que poden percebre un dispositiu tecnològic com una amenaça mentre que per d’altres és un element de motivació. Dependrà de les creences i percepcions de cadascun”. Què fer en aquests casos? “La solució òptima és que aquells que se sentin millor portant dispositius físics adherits al cos, ho facin. I pels jugadors que no se sentin còmodes per motius físics o psicològics, amb els sistemes de seguiment òptic, mitjançant càmeres que permeten mesurar amb una validesa acceptable el rendiment del jugador i sense que aquest tingui males sensacions per portar-los”.

El monitoratge de les emocions i sensacions dels jugadors també està contemplada, de fet. Tomás García ens ho confirma en destacar que “de la mateixa manera que tenim la quantificació de la càrrega externa, amb la utilització de la tecnologia podem obtenir també la càrrega interna on al jugador se li pregunta per la seva percepció d’esforç realitzat durant la competició o entrenament. Conèixer l’estat anímic del jugador d’elit es converteix per tant en una necessitat. “Actualment i en esports d’elit, on la competició és cada 3 o 4 dies, s’està tenint en compte la càrrega mental o fatiga mental del jugador donat que l’exigència del mateix joc afecta en l’àmbit de l’estructura cognitiva del jugador. Això genera una fatiga que actualment s’està estudiant, atès que el jugador de futbol està en un entorn amb cada vegada més exigència mental”.

I què fer amb aquesta enorme quantitat de dades que no deixa de créixer? El probable descens dels preus de les tecnologies de monitoratge, sumat a l’ús de la intel·ligència artificial o el big data, ens pot portar una enorme revolució a l’esport. Només fa falta imaginar els clàssics observadors sent substituïts per sistemes VID o GPS enregistrant tota la informació dels jugadors i un sistema d’intel·ligència artificial capaç de processar tot aquest big data i identificar patrons d’interès o informació valuosa. Qualsevol partit del món podria ser seguit en directe i al detall si estigués adscrit a un possible acord per permetre monitorar als seus jugadors. Sona a ciència-ficció? No per LaLiga, on ja s’està treballant en aquesta línia. “Hem posat a disposició dels 42 clubs un entorn virtual amb tota la tecnologia necessària per analitzar les dades en brut (raw data) amb aquest tipus de tècniques d’anàlisi complexa i s’estan aconseguint nous coneixements aplicables directament al terreny de joc”, diu Roberto. Encara que es mostra caut pel que fa a l’aplicabilitat a l’esport rei. “Aquesta mena de tècniques de Machine Learning i Intel·ligència Artificial que tan bons resultats han generat en altres àrees de coneixement més homogènies i estables, tenen una certa dificultat a l’hora d’aplicar-se al futbol. I diem futbol i no d’altres esports en què la correlació entre “bones estadístiques de rendiment” i resultat és molt alta. L’exemple més clar és el bàsquet, un esport on és pràcticament impossible perdre un partit si superes el teu rival en llançaments a cistelles intentats, rebots, recuperats, taps a favor… Al futbol, tanmateix, és un dels pocs esports en què es pot guanyar el partit sense realitzar ni una sola rematada a porteria (amb un gol a pròpia porta)”. Això sí, el missatge final és d’esperança: “Estem convençuts que les contribucions que actualment estan realitzant els científics de dades, en col·laboració amb entrenadors, preparadors físics i analistes de futbol acabaran evidenciant la importància que aquest tipus d’analítica avançada tindrà aviat per a la prevenció de lesions, anàlisi de debilitats i fortaleses del rival, maximització del rendiment tècnic-tàctic i físic dels jugadors, predir el rendiment que tindria un jugador si jugués integrat en un equip o l’altre, seleccionar el jugador que millor s’adaptaria a un sistema i estil de joc determinat…” El futur, cada vegada més, està a la vora.

L’equip Barça Innovation Hub