Insights

Tres concepcions filosòfiques del futbol: La concepció inquisidora
13 set. 2021   ·   

Equip Editorial

La naturalesa imprevisible del joc del futbol l’allunya de poder ser considerat una ciència exacta, i possiblement per aquest mateix motiu, és abordat des de totes les disciplines possibles, fent patent la necessitat insalvable dels humans d’ampliar el coneixement i saciar la nostra curiositat.

Avui dia tenim a l’abast milers d’articles que estudien el futbol des de la biologia, la medicina, la neurociència, la nutrició, la psicologia… però també des d’altres àmbits com l’economia, el màrqueting, la innovació tecnològica o des de fa poc el “fan engagment”. No obstant això, hi ha poques referències que vinculin el futbol amb la filosofia, quan aquesta és considerada la mare de totes les ciències i regeix els principis de qualsevol activitat humana.

Aquest és el primer article d’una seqüència de tres, i farà referència a l’efecte de la cultura cristiana i la seva naturalesa dogmàtica en la figura de l’entrenador i la concepció del joc. Una perspectiva que es considera gairebé extingida, però encara té reminiscències pròpies del pòsit cultural que arrosseguem inevitablement.

La concepció inquisidora

En una època gairebé extingida, quan les relacions socials encara s’estructuraven de manera jeràrquica, l’entrenador s’erigia com una figura dictatorial en la part més alta de la idiosincràsia d’un equip de futbol. Ell, xiulet en pit, comandava amb mà ferma i era el responsable directe de qualsevol decisió imposant la filosofia del martell.

Friedrich Nietzche era un crític de la filosofia del martell característica de la tradició occidental, en concret de la moral i filosofia tradicionals representades en la religió cristiana i en la seva naturalesa dogmàtica. Igual que el martell, l’entrenador amb la seva força és l’encarregat de donar forma a l’equip i redreçar els jugadors.

En una entrevista poc després de la seva retirada Javier Mascherano feia unes declaracions poc habituals donat al fet que la sinceritat amb la que parlava les allunyava del discurs “mainstream” dels futbolistes. “Jo sofreixo el futbol, no el gaudeixo. No sóc dels que es diverteixen sinó tot el contrari. Els 90 minuts per a mi són de sofriment pel fet d’haver de mantenir la concentració, no equivocar-me, estar pendent dels companys…”.

El sofriment és un concepte estretament lligat al cristianisme, els cristians creuen en l’encarnació del Fill de Déu en Jesús, que ha estat més humà en els moments en què més ha sofert. Ningú ha representat millor el concepte de sofriment que Mascherano, el Jesús del futbol, qui era acomiadat per la selecció argentina amb un emotiu vídeo propi d’un passatge bíblic, que començava amb un “Masche, el héroe siempre fuiste vos” i continuava narrant: i transformava en herois als altres, perquè així són els herois, els que busquen la glòria, però no la fama i estan disposats a donar la vida pels altres.

En el sofriment l’home troba l’ocasió per sentir-se com Jesús. Com quan en la creu va morir per amor al món, un jugador se sacrifica pels colors del seu equip. El sofriment és dur, però també un moment privilegiat per a la trobada personal entre l’home i Déu, entre el jugador i l’entrenador.

L’època de l’entrenador estricte i els jugadors sacrificats coincidia també amb una fonamentació reduccionista del món i de la ciència, i per tant també de l’esport. El martell no sols servia per imposar sinó també per destruir la realitat i esmicolar el problema per poder entendre les parts que el componen. Aquest corrent analític entenia l’entrenament com la suma dels seus components i entrenava cadascun d’ells per separat, sense interrelació i prioritzant la condició física. El joc es dividia en les fases defensa-atac, el rendiment es mesurava a través d’elements quantitatius fugint del valor contextual. Tot això i com ja s’ha esmentat abans, amb el tècnic com a propietari del coneixement.

Segons el lingüista i científic cognitiu George Lakoff existeixen dos tipus de figures paternes, l’estricta i la protectora. El progenitor estricte és l’autoritat moral que ha de sostenir i defensar a la família, dir a la seva parella el que ha de fer i ensenyar als seus fills la diferència entre el bé i el mal, ja que pressuposa que el món és i serà sempre perillós i competitiu. Aquesta figura estricta coincideix amb la figura de l’entrenador inquisidor que encarna els valors més conservadors.

És possible que aquest sigui el motiu que justifica una pràctica habitual en aquesta visió del futbol. Els jugadors propietat dels entrenadors són jugadors que acompanyen a l’entrenador a qualsevol equip que dirigeixi, ja que el jugador ha estat modelat a imatge i semblança del que vol l’entrenador i així, s’estalvia fer-ho de nou amb uns altres, o cosa que seria més pesat encara, adaptar-se a la realitat que li ofereixen nous jugadors.

Tots aquests fets fan de la visió inquisidora un enfocament estanc i immobilista, sempre a la defensiva amb qualsevol possibilitat de progrés i amb la voluntat que passin els anys, però res canviï, per què els qui estan en el poder que atorga el coneixement s’hi puguin mantenir perennement.

Construint el futur de la indústria de l'esport